Cicle Superior

La Ruta del Ferro

Ripoll – St. Joan de les Abadesses – Toralles – Surroca / Ogassa – Ripoll

Ripoll
0,00
- Comencem aquesta ruta a l’estació de RENFE de Ripoll.
- Sortim de l’estació i agafem el carrer del Progrés cap a l’esquerra. Seguirem tot recte, sortint de Ripoll, fins que arribem a una rotonda.
0,00
1,00
- A la vora esquerra de la rotonda veiem l’inici del carril bici que volem seguir: l’anomenada Ruta del Ferro.
- La Ruta del Ferro és una via verda que segueix l’antic traçat del ferrocarril Ripoll – Sant Joan de les Abadesses – Toralles, i que recentment ha estat ampliada fins a Ogassa. El tram Ripoll – Toralles és una via d’uns 12 km asfaltada, en molt bon estat i que puja molt suau, que farem sense dificultats. Potser només ens podran frenar la marxa, segons el dia i l’hora que sigui, els grups de vianants que també utilitzen el carril bici per anar a passejar. Al tram de Toralles a Ogassa, en canvi, hi ha algun pendent més important, de manera que els cicloturistes que el vulguin cobrir hauran de tenir un bon nivell físic o l’hauran de fer a peu, empenyent la bicicleta en algun moment.
- Podeu trobar més informació d’aquesta via verda a Internet http://www.ffe.es/viasverdes/fichas_htm/ferro/ficha_ferro.htm
1,00

Sant Joan de les Abadesses

9,10
- Seguint la Ruta del Ferro, arribem a l’antiga estació de tren de Sant Joan de les Abadesses.
- Aquí, situat a la caseta de l’estació a mà esquerra, hi trobem l’actual punt d’acolliment del Centre de BTT del Ripollès. Al davant, hi trobem també una àrea d’esbarjo amb gronxadors infantils, àrea de picnic i un bar. Si el punt d’acolliment és obert podem demanar algun fullet d’informació de les rutes marcades per la comarca.
- En tot cas, en podeu trobar més informació i un mapa a Internet http://www.gencat.net/turisme/btt/ca/ripollesmapa.htm
- Les rutes de BTT pel Ripollès són, en general, d’un nivell de dificultat considerable, donada l’orografia de la zona. Nosaltres, per aquesta ruta, hem fet una selecció d’uns trams a la mida de les possibilitats dels nostres cicloturistes.
- Primer de tot, a partir del punt d’acolliment, hem seguit la ruta número 6, anomenada La Rovira. La informació del Centre ens indica que és un itinerari d’iniciació a la BTT, ideal per als més menuts i per a passejades. El recorregut transcorre per una pista forestal, amb poc desnivell. Comença i acaba al punt d’acolliment i té uns 4 quilòmetres.
10,10
3,70
- Tornem a passar davant del punt d’acolliment i aquesta vegada continuem tot recte seguint fins a Toralles per la Ruta del Ferro que abans havíem abandonat.
13,80

Toralles

1,60
- Arribem a Toralles, final del tram asfaltat de la Ruta del Ferro. A partir d’aquí, seguirem cap a l’esquerra per un tram que actualment està sense asfaltar, però en molt bon estat de manteniment.
- De seguida s’iniciarà un tram amb fort pendent i molts cicloturistes haurem de baixar de la bicicleta i empènyer-la cap amunt. Les bones vistes potser ens ajudaran a suportar l’esforç de la pujada; els primers quilòmetres són durs, després, els pendents es fan molt més suaus i podrem tornar a pedalar sense dificultats encara alguns quilòmetres més.
15,40

Surroca / Ogassa

3,25
- Passarem un petit túnel i arribarem al nucli de Surroca de Baix, dins del terme d’Ogassa. Trobarem un parell de bars i una font per si ens convé una parada.
- A partir d’aquí, si teniu molt bona condició física, podeu continuar, seguint la ruta 3 de BTT (negra), per una pista pavimentada de fort pendent en direcció Sant Martí de Surroca, ermita romànica del s. XII de la qual es recomana la visita. Aquesta ascensió, conté pujades amb uns desnivells d’un 10-15% i només són aptes per als més preparats.
- El gruix dels cicloturistes de la Penya no hem pres aquesta opció i hem continuat agafant un tram de la ruta 9 de BTT (negra) tal com us descrivim a continuació. Des de Surroca, seguirem la ruta 9 reculant pel camí que hem fet de pujada i trencarem cap a la dreta a 200m
18,65
2,15
- Arribem a dalt de tot en suau pujada pel mig del bosc i observem la torre Masseta, des de la qual es baixava el carbó de les mines d’Ogassa fins a l’estació de Toralles.
- Emprendrem el camí de tornada reculant de baixada pel mateix camí que hem fet fins aquí. Estem a 4,95 km de Toralles, a 6,55 km de Sant Joan de les Abadesses i a 16,65 de Ripoll.
20,80
16,65
- Quan tornem a l’estació de Ripoll haurem cobert uns 37 km de ruta
37,45

Ripoll

dijous, 6 de març del 2008

Caminades vora el Ter

Com ja sabeu, per Torelló hi passen dos rius. Un d'ells és el Ter. Durant aquests dos últims anys hem fet diverses excursions tot reseguint el seu curs.
Ens ho hem passat molt bé.
Mireu, mireu!

divendres, 29 de febrer del 2008

Les coves de Collbató i Montserrat

El passat 28 de febrer de 2008 vam anar a les coves de Collbató i Montserrat.
Va ser genial. Quina experiència més al·lucinant!
Les coves tenen més de mig quilòmetre de circuit...
Mireu, mireu!

dimecres, 18 d’abril del 2007

LA PLUJA DE LLAMINADURES DE COLORS

Les mestres els havien dit que aquella tarda, a les cinc, vindria una escriptora a la biblioteca, i que els explicaria contes. Però...uf! quina mandra, quedar-se a les cinc. D’entrada, et mors de gana, a aquesta hora. I a més hi havia un nuvolot negre a l’horitzó, i si no portes paraigua...segur que et mulles!
Però la Cristina i la Xènia sí, que hi van anar, quan ja s’havia descordat la cortina d’aigua i els trons, a més, esberlaven el cel com si fos una síndria fosca.
També hi havia una colla de nens i nenes més petits: la Judit, l’altra Cristina i la Maryam, de quart, en Jose i en Sergi, de tercer...i quitxalla, que s’acabaven de cruspir uns entrepans increïbles.
La Roser, que era l’escriptora, els va explicar un parell de contes: un de realista, de coses que podien haver passat (“Una altra pilota”, es deia) i un de fantàstic: “Història de la paraula paraula”.
I llavors van començar a passar coses estranyes.
La primera que se’n va adonar va ser l’Imma, la mare d’en Jose, que ho va dir a cau d’orella a la Chari, la monitora:
- Vols dir que no cau pedra?
I sí, de fet, queia una pedra menuda i rodona; no s’acabava de veure bé.
La Roser anava explicant la història de la paraula paraula, que es veu que va fugir del diccionari perquè s’avorria.
Llavors se’n va adonar l’Elisenda, la bibliotecària: queia pedra menuda, però...era de colors! I es va eixugar dissimuladament les ulleres. No va dir res. Pedra de colors, i ara! No podia pas ser...Havia de tornar a l’oculista.
Quan la Roser va acabar d’explicar el conte, i es van fer els aplaudiments de rigor, l’Ivan de primer també ho va veure:
-Estan plovent anissos petits!
Tothom es va aixecar de les cadires i va córrer a la finestra, evidentment: “tothom”, vol dir els més petits, perquè els més grans no gosaven, és clar. La Dolors, la directora, va voler posar ordre:
- Va, noiets, torneu a seure, que la Roser encara no ha acabat...
Però la Roser, l’escriptora, també estava intrigada, i mirava i remirava aquella pluja estranya:
- Sí, que ho semblen...
Just llavors va fer un tro espantós: com l’udol d’una bèstia ferida, i un llamp va caure en ziga-zaga furiosa a l’horitzó blau fosc.
Va ser com si haguessin apujat amunt la persiana d’una botiga de llaminadures: perquè els anissos petits es van convertir en una pluja de caramels de tots els gustos i colors: de coca-cola, d’aquells que piquen; de llimona, de maduixa, de mandarina, de pera...
Allò va ser el tret de sortida. Els més petits: el Sergi, la Sandra, la Jahoscar, en Francesc, l’Albert, la Queralt...i fins i tot la Judit, una patufeta de només tres anys, ja baixaven les escales de tres en tres:
- Caureu! Compte! – deia en Geri, el monitor, al seu darrera.
Quan tots van ser al pati, grans i petits, van començar a recollir aquella pluja màgica: van buidar les motxilles de llibres i les van omplir de caramels; van entaforar-los a totes les butxaques i fins i tot la Xènia, espavilada, va girar el paraigua i el va anar omplint de llaminadures.
Quan la Judit de quart va arribar a casa, el seu pare va arrufar el nas:
- D’on els has tret, tants caramels? Qui te’ls ha donat?
Ella va explicar l’estranya aventura, però el pare no sabia si creure-s’ho, perquè, al seu carrer, l’aigua de la pluja només hi havia fet uns quants bassals de color de cafè amb llet.
L’endemà, tots els nens i nenes que havien anat a escoltar contes a la biblioteca van arribar sense els deures fets. I els mestres ja els anaven a posar la creueta delatora; però, quan van saber què havia passat, els van fer escriure la història. La pluja de caramels es va transformar en uns quants contes, tots diferents, però que explicaven coses semblants. Fins i tot en van fer els dibuixos.
Al pati, però, no hi quedava cap rastre de llaminadures; només uns quants bassals irisats on els ocells que s’hi reflectien semblava que nedessin.
Però, quan van endreçar les taules i van apujar les cadires a les cinc, com sempre, a cada classe van trobar, amagats sota el radiador o darrera les papereres, uns quants caramels oblidats d’aquella pluja fantàstica. Estaven embolicats amb paper blau brillant, i feien olor de pluja!