LA PLUJA DE LLAMINADURES DE COLORS

Les mestres els havien dit que aquella tarda, a les cinc, vindria una escriptora a la biblioteca, i que els explicaria contes. Però...uf! quina mandra, quedar-se a les cinc. D’entrada, et mors de gana, a aquesta hora. I a més hi havia un nuvolot negre a l’horitzó, i si no portes paraigua...segur que et mulles!
Però la Cristina i la Xènia sí, que hi van anar, quan ja s’havia descordat la cortina d’aigua i els trons, a més, esberlaven el cel com si fos una síndria fosca.
També hi havia una colla de nens i nenes més petits: la Judit, l’altra Cristina i la Maryam, de quart, en Jose i en Sergi, de tercer...i quitxalla, que s’acabaven de cruspir uns entrepans increïbles.
La Roser, que era l’escriptora, els va explicar un parell de contes: un de realista, de coses que podien haver passat (“Una altra pilota”, es deia) i un de fantàstic: “Història de la paraula paraula”.
I llavors van començar a passar coses estranyes.
La primera que se’n va adonar va ser l’Imma, la mare d’en Jose, que ho va dir a cau d’orella a la Chari, la monitora:
- Vols dir que no cau pedra?
I sí, de fet, queia una pedra menuda i rodona; no s’acabava de veure bé.
La Roser anava explicant la història de la paraula paraula, que es veu que va fugir del diccionari perquè s’avorria.
Llavors se’n va adonar l’Elisenda, la bibliotecària: queia pedra menuda, però...era de colors! I es va eixugar dissimuladament les ulleres. No va dir res. Pedra de colors, i ara! No podia pas ser...Havia de tornar a l’oculista.
Quan la Roser va acabar d’explicar el conte, i es van fer els aplaudiments de rigor, l’Ivan de primer també ho va veure:
-Estan plovent anissos petits!
Tothom es va aixecar de les cadires i va córrer a la finestra, evidentment: “tothom”, vol dir els més petits, perquè els més grans no gosaven, és clar. La Dolors, la directora, va voler posar ordre:
- Va, noiets, torneu a seure, que la Roser encara no ha acabat...
Però la Roser, l’escriptora, també estava intrigada, i mirava i remirava aquella pluja estranya:
- Sí, que ho semblen...
Just llavors va fer un tro espantós: com l’udol d’una bèstia ferida, i un llamp va caure en ziga-zaga furiosa a l’horitzó blau fosc.
Va ser com si haguessin apujat amunt la persiana d’una botiga de llaminadures: perquè els anissos petits es van convertir en una pluja de caramels de tots els gustos i colors: de coca-cola, d’aquells que piquen; de llimona, de maduixa, de mandarina, de pera...
Allò va ser el tret de sortida. Els més petits: el Sergi, la Sandra, la Jahoscar, en Francesc, l’Albert, la Queralt...i fins i tot la Judit, una patufeta de només tres anys, ja baixaven les escales de tres en tres:
- Caureu! Compte! – deia en Geri, el monitor, al seu darrera.
Quan tots van ser al pati, grans i petits, van començar a recollir aquella pluja màgica: van buidar les motxilles de llibres i les van omplir de caramels; van entaforar-los a totes les butxaques i fins i tot la Xènia, espavilada, va girar el paraigua i el va anar omplint de llaminadures.
Quan la Judit de quart va arribar a casa, el seu pare va arrufar el nas:
- D’on els has tret, tants caramels? Qui te’ls ha donat?
Ella va explicar l’estranya aventura, però el pare no sabia si creure-s’ho, perquè, al seu carrer, l’aigua de la pluja només hi havia fet uns quants bassals de color de cafè amb llet.
L’endemà, tots els nens i nenes que havien anat a escoltar contes a la biblioteca van arribar sense els deures fets. I els mestres ja els anaven a posar la creueta delatora; però, quan van saber què havia passat, els van fer escriure la història. La pluja de caramels es va transformar en uns quants contes, tots diferents, però que explicaven coses semblants. Fins i tot en van fer els dibuixos.
Al pati, però, no hi quedava cap rastre de llaminadures; només uns quants bassals irisats on els ocells que s’hi reflectien semblava que nedessin.
Però, quan van endreçar les taules i van apujar les cadires a les cinc, com sempre, a cada classe van trobar, amagats sota el radiador o darrera les papereres, uns quants caramels oblidats d’aquella pluja fantàstica. Estaven embolicats amb paper blau brillant, i feien olor de pluja!